c. Tarragona s/n
Castellar del Vallès
08211 Barcelona
93 714 32 92
info@uecastellar.espaiart.cat

Un punt és un punt.

Empat del primer amb el Sant Feliu Codines.

Castellar, 2 – Sant Feliu de Codines, 2

Castellar: Rossell, Iñaki Moreno, Puntí (Escofet), Silvestre, Guerrero, Enric Raya, Juanito, Argemí, Mesa (Conde), Brullet (Parera) i Iván Gallardo (Dani Grané).

Sant Feliu de Codines: Uri, Pep (Aitor), Rubèn, Carlos, Capdevila, Palau (Coca), Fran, Eloi, Roger (Lere), Tachu i Jep.

Àrbitre: Senyor Carles Chanca Maseli, del col·legi de Barcelona. Va estar molt correcte en les seves decisions. Va mostrar targetes grogues als jugadors locals Silvestre i Mesa i al visitant, Aitor.

Gols: Brullet (0’30), 1-0; Jep (m 24), 1-1; Marc Argemí (m 73), 2-1 i Eloi (m 92), 2-2.

Avorriment suprem

El Castellar va fer un partit pèsim davant d’un rival que va saltar al camp amb la intenció de pescar quelcom de positiu. L’encontre no podía haver començat millor pels interessos locals donat que als trenta segons de joc, Brullet, feia pujar el primer gol al casiller castellarencs, després de rematar una pilota mil·límetrica que li havia deixat Juanito. Després d’aquest gol inicial el Castellar va disposar d’un parell d’oportunitats clares de marcar en dues jugades gairebé calcades en què la pilota va passejar-se de bóta en bóta sense que ningú atinés a engaltar-li la força suficient per tornar a batre a Uri. A partir del minut 15 de la primera part, però els homes comandats pel conegut exjugador del Castellar, Riba, van començar a creure-s’ho i a intentar obrir forats a una defensa que, en algunes ocasions semblava descol·locada. Tant és així, que al minut 24 una badada general del conjunt castellarenc, permetia que a Jep, encarar porta i amb una habilitat extrema fe passar la pilota per damunt d’un Rossell venut i clavar-la al fons de la xarxa. A partir d’aquest moment, ambdòs conjunts van relantitatzar el joc i a veure-les venir. D’aquí fins a la fi de la primera part, poca cosa més a ressenyar tret d’un xut,a tres minuts del final, sense angle de Juanito, que va prendre la iniciativa d’acabar la jugada ell mateix i que va aturar el porter amb una intervenció més oportuna que no pas complicada. d’Uri que, oportuníssim, aconsegueix fer-se amb la pilota.

A la segona part vam trobar-nos amb un Castellar una mica més viu, si bé és cert que mancat de les idees ofensives que l’ha caracteritzat en altres ocasions. Als deu minuts de la represa un xut creuat de Silvestre surt fora arran de pal, mentre que al minut 65, Argemí, en una jugada molt similar al gol del Sant Feliu, intenta fer passar la pilota per damunt cosa que l’agilitat d’Uri fa imposible.

A manca de vint minuts vam poder observar com les forces d’ambdòs contendents començaven a flaquejar. En va donar una mica més de proves el conjunt visitant que començava a introduir algún canvi en la seva aliniació inicial. Era el moment de aprofitar-ho i així va ser. El lateral Silvestre, que havia avançat línies per indicació del tècnic, agafa una pilota a la frontal de l’àrea es desfà de tres defenses i la lliura a Marc Argemí que, lliure de marca aconsegueix amb el seu gol tornar a posar en franquicia els homes de Quico Díaz. Tot i l’ensopiment del partit en general la parròquia castellarenca començava a tenir com a propia la victoria, oimés quan Juanito al minut 78  marra una clara ocasió en un u contra u davant d’Uri i dos minuts més tard Argemí torna a topar amb Uri en primera instància i amb un defensor a la segona rebutjada dins la mateixa jugada. Amb aquesta aparent superioritat tàctica, hom decideix introduir quatre canvis gairebé simultanis per tal d’anar donant oportunitats a la gent jove de la casa. No sé si es pot parlar de frivolitat o de cap clar a aquestes altures de campionat amb gairebé tot resolt, el cas és que aquest desdibuixament general va permetre que, dos minuts per damunt dels noranta minuts un nou error en defensa, sumat a una indecisió de Rossell en la seva sortida, afegit al desencert de la darrera rebutjada de Guerrero sobre la línea de gol, Eloi establís l’empat en un partit del qual és possible que ningú en torni a parlar mai més.

En resum, doncs, un empat que cal considerar just, no pas per les ocasions que foren clarament favorables a l’equip local, sinó que ha de servir per fer una amicable “estirada d’orelles” als que pensaven que marcant als trenta segons de partit ja estava tot resolt.

Deixa un comentari