c. Tarragona s/n
Castellar del Vallès
08211 Barcelona
93 714 32 92
info@uecastellar.espaiart.cat

Derrota amb rival directe.

UE Castellar-2 Palau S.Pleg.-3

Castellar, 2 – Palau Solità i Plegamans, 3

Castellar: Rossell, Iñaki, Valls (Furriol), Puntí, Damas (Guerrero), Enric (Ruiz Vadillo), Dani, Argemí, Juanito, Brullet (Alavedra) i Rosa.

Palau: Gerard, Dani, Estudillo, Zobaryr, Ramon, Sergi, Albert (Alejandro), Hèctor, Miguel Ángel (Aliou), Mora (Dídac) i Alegret.

Àrbitre: Senyor Pau Giner Vázquez va tenir una actuació molt correcta en un partit que no va presentar cap mena de complicació. Van veure tarjeta groga els jugador local Juanito i els visitants Zobaryr y Miguel Ángel.

Gols: Hèctor (m 11) 0-1; Rosa (m 15) 1-1; Miguel Ángel (m 25), Hèctor (m 31) 1-3 i Argemí (72) 2-3.

L’art de regalar oxigen quan prou falta ens fa…

Abans de començar l’encontre va tenir lloc un minut de silenci en memòria de l’àvia d’Enric Raya jugador de l’actual plantilla i de Pau Raya que també va defensar la samarreta castellarenca unes temporades enrere.

Tot i que vam poder constatar una millora general en l’equip, una vegada més el proppassat diumenge tampoc va ser el dia del Castellar. Els homes de Quico Díaz s’enfrontaren a l’equip teòricament més accesible dels cinc rivals amb què ens haurem d’enfrontar les properes jornades i es va naufragar, cosa la qual ha deixat al Palau amb només dos punts a sota nostre, quan hi havia la possibilitat de deixar-lo a vuit.

Poc podíem pensar-nos el resultat final quan als quaranta segons de partit, Juanito (trigolejador a Palau a la primera volta) feia lluir per primera vegada al porter visitant, encara ens ho podíem imaginar menys quan al 9 minuts Carlos Rosa, en una jugada que es va autofabricar feia passar la pilota a escassos centímetres del pal dret de la porta defensada per Gerard… i per acabar-ho d’adobar una nova jugada personal de Juanito tornava a ser rebutjada altra volta inextremis pel porter visitant. Tres jugades de gol en tres minuts que convidaven a l’optimisme. Tot i això, una badada en defensa va permetre que Hèctor es fes l’amo d’una pilota morta a dins l’àrea local i l’aconseguís creuar enmig la sortida desesperada d’un Rossell a qui els seus companys havien venut totalment.

Amb tot, els homes del Castellar volien convèncer el seu públic més fidel que només es tractava d’un accident. Quatre minuts més tard, Dani, engalta un xuc sec, a mitja altura des de la frontal de l’àrea surt per damunt del travesser visitant. Un minut després, i en ple domini castellarenc, el mateix Dani fa una centrada mil·limètrica que no desaprofita Carlos Rosa per posar la pilota lluny de l’abast de Gerard i fer pujar un empat que feia justícia de sobres al que estava tenint lloc damunt del terreny de joc. Quan més bé estava jugant l’equip de casa un segon error dins l’àrea del Castellar va permetre a Miguel Ángel, tornar a avançar l’equip del Palau. Aleshores tingueren lloc els minuts de més desconcert dins del terreny de joc. La pilota anava boja de banda a banda sense que ni uns ni altres atinéssin a fer-se-la seva. Enmig d’aquest desgavell una nova jugada personal de Carlos Rosa va obligar a intervenir amb contundència a la defensa visitant per tal d’evitar el que ja es començava a cantar com a gol. I d’aquesta oportunitat castellarenca vam passar al despropòsit general, quan una falta gairebé al mig del camp, i sense perill evident, fou enviada a l’olla del Castellar i novament, Hèctor, lliure de marca envià la pilota al fons de la xarxa de Rossell amb gairebé el temps suficient com per preguntar-li per on la volia. Mancava poc menys d’un quart per a la fi dels primers quaranta-cinc minuts i la sorpresa d’uns i altres era evident. D’aquí fins a la fi de la primera part només podem comptabilitzar una ocasió de Carles Rosa que va enviar la pilota, amb el cap, per damunt de la porteria després de d’una rebutjada en curt d’un defensa visitant.

De què podia passar a la represa o què diria als seus homes, Quico Díaz al vestidor, esdevenia tota una incògnita. La veritat és que tots érem conscients del que calia fer, el problema era com fer-ho. El que sí que va tenir el sant de cara fou el porter local, Rossell, que amb dues intervencions brillants als minuts 48 i al 52 va permetre que no tanquéssim els ànecs abans d’hora i anéssim a dinar més aviat. A partir d’aquests dos ensurts inicials, l’encontre va ser totalment monocolor. Rosa, Juanito, Dani i Argemí ajudats per la línea medul·lar van començar a prémer l’accelerador contrarellotge. Argemí, en una jugada de veterania s’anticipà en la sortida al Gerard i va posar la pilota lluny del seu abast per establir un esperançador 2 a 3. Com que del perdut se n’ha de treure el que es pugui i dels covards no se n’ha escrit mai res, calia cremar les naus i llançar-se a l’atac com un home sol. L’equip visitant es va defensar d’una manera numantina. Era tant forta la pressió del Castellar que els homes del Palau es donaven per satisfets en pujar la pilota fins al mig del camp. Tot i això, els minuts anaren passant i passant d’una manera molt més ràpida de la que haguérem volgut i tot esforç esdevingué inútil, fins al punt que en la darrera jugada de partit, la pilota va tenir el caprici de botar davant mateix del peu de Dani González que no hi arribà per escassos centímetres en el que haguera estat el gol que haguera fet un mínim de justícia al que acabàvem de presenciar.

En resum, doncs, resultat que podem considerar injust, però que ha de premetre’ns agafar moral de cara un final de temporada que es presenta molt més competitiu del que “a priori”, podia haver-nos semblat en iniciar-se el Campionat. 

Deixa un comentari