c. Tarragona s/n
Castellar del Vallès
08211 Barcelona
93 714 32 92
info@uecastellar.espaiart.cat

Tres punts d’or.

UE Castellar-3 Canovelles-1 

Castellar, 3 – Canovelles, 1

Castellar: Àlex Tost, Albert, Guerrero (Valls), Joel Puntí (Brullet), Damas, Enric Raya, Dani, Argemí (Pujol), Corral (Sabalete), Alavedra (Justicia) i Carlos Rosa.

Canovelles: Ivan, David, Marc López, Romo, Diego, Mustapha (Borja), Dani Alcántara, Samu (Parra), José Andreo (Perera), Vélez i Carlos Miguel.

Àrbitre: Senyor Dídac Molina Peig. Va tenir una actuació molt correcta i molt en la línea dels bons arbitratges que, en general, estem tenint aquesta temporada. Van veure la tarja groga els jugadors locals Damas, Dani, Albert, Valls i Rosa i els visitants Mustapha, Romo i Dani Alcántara en dues ocasions, la segona faltan tres minuts pel que fou expulsat.

Gols: Carlos Miguel (m 34) 0-1; José Andreo (pp)  (m 48) 1-1; Dani (m 65) 2-1 i Carlos Rosa (m 86) 3-1.

Feina feta no té destorb

El Castellar va aconseguir el seu gran objectiu que en vista dels resultats donats als altres camps hom arriba a la conclusió que aquest guarisme era l’únic vàlid. Els homes de Quico Díaz van dominar els 90 minuts a un Canovelles que mai va afluixar en el seu intent de treure profit d’un Castellar necessitat i a la corda fluixa. Als 8 minuts de joc, Corral, ja haguera pogut avançar als locals, però el seu cop de cap es va escapar per la línea de fons amb el porter batut. Tot i això, el primer gran ensurt del matí el va donar l’exjugador castellarenc, José Andreo, en estavellar una pilota al pal amb l’Àlex batut. Encara no s’havien complert els primers quinze minuts i ja es veia venir  que aquell partit no era apte per a cors febles. A partir d’aquesta jugada, vam comptabilitzar fins a vuit oportunitats clares per avançar-se en el marcador dels jugadors castellarencs: Carlos, Rosa, Albert, Argemí, Guerrero, Corral, altra volta Argemí… la pilota no es resistia a entrar i la desesperació començava a fer-se un lloc en la moral de la parròquia castellarenca. Aquesta desesperació va trobar el punt més àlgid al minut 34 en què el jugador groguet, Carlos Miguel, aprofitava una indecisió de la defensa per fer pujar un injustíssim 0 a 1 al marcador. Què calia fer aleshores? Plegar veles i anar a dinar més d’hora? La resposta, evidentment, era NO. Tant és així, que els conjunt local va creure, més que mai, en ell mateix i, tal i com va fer una setmana abans a Vilanova, va continuar llançant-se a l’atac amb la mateixa convicció que minuts abans. D’aquest esperit de lluita en van néixer dues jugades interessants la primera de les quals va tenir la gènesi en una individualitat d’Albert que li va deixar una pilota franca a Corral que el porter visitant va poder rebutjar a córner amb la punta de la bóta. La segona, també va tenir com a protagonista el mateix Corral que, una vegada superat el porter, va enviar un xut creuat que va perdre’s arran del pal dret de la porta.

Cap dels presents sabíem que se’ns preparava presenciar en els quaranta-cinc minuts restants. La expectació era màxima davant d’una entrada generosa, d’un “Pepín Valls” que feia força goig de veure. La cosa no podia començar de cap manera millor: a la primera jugada de la represa, Brullet, pica un còrner molt tancat i la pilota acaba introduint-se dins la porteria canovellenca en una jugada confosa en què l’àrbitre acaba per fer constar a l’acta que fou un gol en pròpia porta. Un premi que feia de bon agrair, si bé encara era massa minso vist allò de què havíem estat testimonis fins aleshores. A partir d’aquell moment vam tornar a un “déjà vu” solemne. Albert centra una pilota i Enric amb el cap a fora fregant el travesser; Carlos Rosa fa jugada individual i en el moment del xut hom li furta la cartera; al mateix Rosa el porter li treu “in extremis” una pilota enverinada que anava camí de barraca… A mesura que s’accelerava el pas del temps, també ho feia el ritme cardíac dels castellarencs fidels que, setmana rere setmana, donen suport a l’equip. Afortunadament, al minut 65, Brullet envia una pilota a Dani que s’havia desmarcat per velocitat del seu marcador i, sense pensar-ho gaire creua la pilota sobre la sortida desesperada d’Ivan aconseguint trencar les taules que lluïa el marcador. Un gol que feia justícia, però que a la vegada va tocar la fibra de l’equip visitant que va tenir el seu quart de glòria i va posar a prova en dues o tres ocasions compromeses a la línea defensiva local. Poc a poc, els homes de Quico Díaz van tornar a imposar la seva llei i a partir del minut 81 (en què Alavedra enviava la pilota a fora a escassos centímetres del pal esquerra de la porteria defensada per Iván) els homes del Canovelles ja no passaren de la línea del mig del camp. Amb un rellotge que semblava que no volia córrer, va arribar una jugada complexa dins de l’àrea; una jugada d’aquelles de “aquí caic, aquí m’aixeco”, Carlos Rosa de xilena feia pujar el tercer gol del matí, davant l’alegria i l’explosió d’entusiasme de tots els presents seguidors del Castellar.

En resum, doncs, merescuda, treballada i gens gratuïta victòria d’un Castellar que no pot abaixar la guàrdia i que continua en una posició delicada, però que podia haver estat tràgica a hores d’ara i a qui no se li pot retreure res, sinó agrair-li el seu esperit de lluita.

Deixa un comentari