c. Tarragona s/n
Castellar del Vallès
08211 Barcelona
93 714 32 92
info@uecastellar.espaiart.cat

Crònica Castellar-Lliça

Castellar, 3 – Lliçà d’Avall, 4


Castellar: Òscar, Jordi Torres, Damas, Santiago, Cándido, Eric Raya, Brian (Argemí), Víctor Moya, Jordi Díaz, Silva (Miguel Ángel Chica) i Quesada (David López).

Lliçà d’Avall: Marc Palacios, Kobayashi, Resina, Emilio García, Canadell, Montpart, Víctor García, Bonet (Colomé), Muñoz (Antonio Alejandro), Willian Arango i Puig (Hidalgo).
Àrbitre: Senyor Sergio Sánchez Pin.

Actuació pèssima. Va deixar de xiular dos penals

de llibre que van significar el primer i quart gol de l’equip visitant, també fou molt condescendent amb el joc al límit del reglament del conjunt arlequinat; tampoc es pot passar per alt el fet que 5 de les 8 targetes mostrades als jugadors del Lliçà tingueren lloc en els 4 darrer minuts de joc, en un frustrat intent de tranquil·litzar la seva consciència. Van veure targeta groga els jugadors locals Jordi Torres, Jordi Dìaz i Damas en dues ocasions pel que fou expulsat i als visitants Palacio, Kobayashi, Resina, Emilio García, Montpart, William, Hidalgo, Colomé.

Gols: Víctor García (m 7) 0-1; Víctor García (m 32) 0-2; Enric Raya (35) 1-2; Santiago (m 42) 2-2; Puig (m 58); Hidalgo (m 86) 2-4; Argemí (m 87).


Tot lluitant contra els elements El Castellar va rebre el conjunt del Lliçà amb el record encara fresc de la temporada passada en què el conjunt lliçanenc va encaixar un 0 a 8 inaudit davant la Peña de San Pedro de Terrassa, quan totes les esperances castellarenques passaven per aquest partit per poder encalçar l’equip egarenc en la classificació. Més enllà de l’anècdota i el record, a l’actual temporada, el Castellar va caure derrotat a domicili de manera totalment injusta. Al minut 7, allò que des de lluny podia semblar una errada de la defensa castellarenca, vist des de la situació de l’àrbitre, el linier i la gent que hi era a prop no fou res més que un clamorós fora de joc, no assenyalat per l’àrbitre, de Víctor García que aprofitava la velocitat de la jugada per batre a boca de canó a un venut Òscar. El Castellar va refer-se d’aquesta eventualitat tot fent allò que més sap fer: jugar a futbol. Poc a poc, els homes de Roldán, es van anar situant damunt la gespa, sobreposant-se i obviant la condescendent actitud del senyor Sánchez a l’hora de tallar el joc per la contundència emprada pel rival. Tot i aquest domini un error defensiu va propiciar que altra volta, Víctor García., lliure de marca, engaltés un xut sec i que treia les teranyines a l’escaire de la porta defensada per Òscar. Afortunadament, tres minuts més tard una centrada mil·límetrica de Víctor Moya al cap d’Enric Raya va permetre que aquest darrer empenyés la pilota al fons de la xarxa visitant. Set minuts més tard, Santigo Peña, aprofitava un rebuig del travesser per posar el cap amb tota la fe del món per establir un empat que deu minuts abans haguérem signat a ulls clucs tota la parròquia local.

Aquest gol, anomenat psicològic, haguera hagut de servir per tranquil·litzar els ànims dels homes del Castellar, però el recital de xiulet del senyor Sánchez en contra dels interessos locals bé prou que ho impedien. Al minut 58, Puig, ematava de manera impecable un còrner a l’esquerra d’Òscar que feia impossible cap mena de reacció de ningú per evitar el gol. Aquest fou sense cap mena de dubte l’únic gol de veritable mèrit aconseguit pels visitants.

A partir d’aquell moment el partit va trencar-se de manera definitiva. Les anades deporta a porta eren constants, si bé és cert que les ocasions més clares, tret d’una rematada d’Argemí al pal, van decantar-se del cantó lliçanenc… clares, clares, fins al punt que al minut 86, Hidalgo en un altre claríssim fora de gol aconseguia batre a Òscar per quarta vegada.

La veritat és que, en aquells moments, els sentiments castellarencs es barrejaven entre la indignació i la resignació; sentiments que es van accentuar quan, just treure del centre del camp, Argemí feia pujar el tercer gol al bàndol local amb un cop de cap de mestre.

Aquest gol feia tornar a fer eixir els fantasmes del “si no fos”, del “si no hagués estat”… ens feia recordar les dues dianes il·legals aconseguides pel conjunt lliçanenc que, en definitiva, va fer ben fet d’aprofitar el regal.

En resum, doncs, resultat injust, que ens clava de manera momentània a la cua de la classificació, però que deixa un bon regust de boca, per l’espectacle ofert, als seguidors d’aquest conjunt centenari de la UE Castellar.

Deixa un comentari