c. Tarragona s/n
Castellar del Vallès
08211 Barcelona
93 714 32 92
info@uecastellar.espaiart.cat

Crònica Castellar – San Lorenzo

Castellar, 2 – San Lorenzo de Terrassa, 1

Castellar:  Ismael “Buyo”, Eric (Arias), Pujol, Argemí, Cándido, Ortiz, David López, Quesada (Roldán), Silva (Del Pino), Víctor  León (Sabalete) i Jordi Díaz (Peña).

San Lorenzo: Marín, Saavedra, David Sánchez, Molina, Mora, Oriol, Saül, Diop (Joel), Carlos Rosa, Montero i Carlos Waldir (Carlos Martín).

Àrbitre: Senyora Anna Toneu Domènech del col·legi de Barcelona. Va tenir una actuació molt correcta. Va mostrar targetes grogues als jugadors locals Silva, Carlos Ortiz i Argemí i als terrassencs Saül, Molina, Marín, Oriol. Carlos Martín , Rosa Alcaide i Eduard (que fou expulsat amb dues grogues des de la banqueta).

Gols: Cándido, en pròpia porta (m 39) 0-1; David López (m 48) 1-1 i Silva de penal (m 85).

Tres punts importantíssims

El Castellar va guanyar al San Lorenzo de Terrassa en un partit en què va dominar en el decurs dels noranta minuts, però que solament va poder tombar mitjançant un penal rigorós assenyalat en els darrers compassos del partit.

Després de controlar  i de contenir de manera ordenada als homes del San Lorenzo de Terrassa, en els darrers minuts de la primera part un gol en pròpia porta feia presagiar que es repetiria el fantasma que feia tres partits venia perseguint-nos. Amb el zero a un en el marcador, ningú pensava amb les pilotes que als minuts 15 i 17 , un Marín incommensurable, havia tret a Quesada i a Jordi Díaz, la primera de falta directa des d’uns quaranta metres i la segona a boca de canó. L’autogol de Candi eclipsava, també, el xut directe de Pujol a la treta de falta i que el mateix porter egarenc, podia enviar a córner amb una estirada impressionant. Immersos en aquest pessimisme però, encara vam poder anar al descans amb l’alleugeriment de veure com a dos minuts dels quaranta-cinc reglamentaris, el porter local, Buyo, resolia en dues formidables aturades, gairebé consecutives, el que haguera estat la sentència no justa, però definitiva del partit.

Als segons quaranta-cinc minuts de joc, els homes de Juan Antonio Roldán havien de sortir a cremar les naus. Afortunadament, així va ser. Als dos minuts de la represa, Quesada, tornava a posar a prova el porter del San Lorenzo amb un xut fluix que aconseguia blocar sense gaire dificultat. Tres minuts més tard però, Jordi Díaz, s’inventava una jugada en què se n’anà de dos rivals per força i per cames i va xutar amb la contundència pròpia d’un davanter d’ofici, per fer impossible l’estirada de Marín. Un gol que impartia justícia i que, de fet, feia molta estona que es buscava amb insistència. Aquest gol va fer pujar l’ego dels homes del Castellar que eren conscients que calia rematar la feina el més aviat i millor possible. Així. doncs, tres minuts més tard de la diana de Maka, Carlos Silva va tornar a provar de sorprendre al porter egarenc amb un xut des de fora de l’àrea que va sortir fora llepant el pal esquerre de la portería, jugada molt similar a aquesta, va tenir lloc cinc minuts més tard amb un altre protagonista: en Víctor León. Els minuts anaven passant i cada cop es feia més evident el domini castellarenc, si bé és cert que cada vegada quedava menys temps per a resoldre el partit. El paradigma de la mala sort va veure’s reflectit en una treta de falta directa que Silva estavellava al travesser i la pilota va caure morta als peus de Quesada que no va saber què fer-ne i, amb tota la porta franca, l’enviava fora a pocs centímetres del pal. Com que la mala sort ja durava massa i algun fet ens havia de ser propici. A sis minuts de la fi del partit, una entrada de Jordi Díaz per la dreta descol·locà el seu marcador qui va posar la cama per robar-li la pilota i l’hàbil davanter local va caure dins l’àrea i l’àrbitre senyora Anna Toneu no va dubtar ni poc ni gens a assenyalar el corresponent penal davant les airades protestes dels jugadors visitants. Un penal molt rigorós que en Carlos Silva s’encarregà de materialitzar en gol.

En resum, doncs, resultat just vist el vist damunt la gespa castellarenca. Tot i això, en acabar l’encontre tots els afeccionats del Castellar ens preguntàvem per què ens costa tan treure un partit amb facilitat.

Deixa un comentari